Amb quina antelació s’ha de preavisar l’ús de les hores sindicals?

L’estatut dels Treballadors,a l’article 68, estableix el dret dels Representants Legals dels Treballadors a gaudir d’un crèdit horari pel desenvolupament de les seves funcions, les hores sindicals. L’ús del crèdit horari no precisa d’autorització o concessió de l’empresari. Tot i això l’Estatut dels Treballadors condiciona el seu gaudi a que l’absència a la feina per part del Delegat es doni mitjançant avís previ. Aquest preavís té com a objectiu que l’empresari pugui prendre les mesures oportunes per a la substitució del treballador, havent de ser comunicat amb antelació raonable, amb excepció de necessitats urgents.

Però, amb quina antelació han de fer el preavís els Delegats?

Una sentència de l’Audiència Nacional ha dictaminat que, encara que l’ús del crèdit horari sindical requereixi d’avis previ i justificació, això no implica en cap cas el fet d’acceptar condicionants que portin el preavís més enllà del que suposa avisar de la seva utilització abans de que aquesta es porti a terme.

Per tant l’empresa no pot fixar terminis, predeterminar el temps mínim de l’exercici del dret ni establir unilateralment requisits sobre el seu gaudi (SAN de 30.06.2014).

En aquesta sentència l’Audiència Nacional declara nul·la la imposició de 48 hores de preavís per part de l’empresa i determina que, encara què és cert que l’Estatut dels Treballadors estableix la necessitat d’avís previ, s’ha d’entendre que es tracta d’un  “simple avís previ, al ser obligatòria la seva concessió, fet pel que no ha de ser limitat”.

A més, per tal de garantir l’exercici de les funcions sindicals, el dret a crèdit horari “implica la seva lliure disponibilitat per part del representant i suposa que ha de prevaldre el seu ús en front al compliment del deure que com a treballador té de prestar serveis per a l’empresari”.

Per això, l’Audiència Nacional entén que, a falta de pactes sobre l’ús de crèdit horari o deixant a part el que pugui disposar el Conveni Col·lectiu, “no són admissibles condicionants en matèria de preavís” ni tampoc “és admissible que, a efectes de la seva justificació posterior, aquesta hagi de ser realitzada conforme a uns terminis o regles no fixats per la normativa”.

Finalment, en la sentència, l’Audiència Nacional deixa clar que “això no vol dir que el dret a l’ús del crèdit horari sigui absolut o estigui descontrolat”, ja que res impedeix “un control a posteriori de l’empresari emprant les seves facultats disciplinàries quan l’exercici del dret sobrepassi els límits legals pels que es regeix”.