El Tribunal Suprem confirma que el ‘discurs de l’odi’ en xarxes socials no està emparat per la llibertat expressió.

La Sala II del Tribunal Suprem ha confirmat un any i mig de presó i inhabilitació absoluta per 10 anys per a Aitor Corb Taboada per delicte d’enaltiment del terrorisme i menyspreu a les seves víctimes, pel contingut d’una sèrie de missatges que va pujar als seus comptes a les xarxes socials Facebook i Twitter l’any 2013.

La sentència fa una anàlisi de la jurisprudència del Tribunal Constitucional, el Tribunal Europeu de Drets Humans, i el propi Suprem sobre el denominat ‘discurs de l’odi’ (lloança o justificació d’actes terroristes), i destaca que comportaments d’aquest tenor no mereixen la cobertura de drets fonamentals com la llibertat d’expressió o ideològica “doncs el terrorisme constitueix la més greu vulneració dels drets humans de la comunitat que ho sofreix”.

Entre els 13 missatges que es destaquen en els fets provats de la sentència de l’Audiència Nacional, que queda ara ratificada, figuren els següents: “A mi no em dóna pena alguna Miguel Ángel Blanco em dóna pena la família desnonada pel banc”, “Dues notícies, una bona i una dolenta: La bona, en La Carolina (Jaén) li han cremat el cotxe a un regidor pepero. La dolenta, el pepero no estava dins…”, “Si al final Aznar torna de ple a la política activa, espero que ETA ho faci també, per equilibrar la balança”, o “Tinc l’ampolla de xampany preparada per al dia que es reprengui la lluita armada, la idea de la mort o l’exili no m’espanta quan es tracta de barallar per una batalla justa”.

En aplicar al cas concret la jurisprudència sobre el ‘discurs de l’odi’, el Suprem rebutja el recurs de l’acusat, que va al·legar que l’Audiència Nacional no havia sospesat les detallades explicacions sobre cada d’una de les frases que havia realitzat en l’acte del judici.

“Objectivament les frases tanquen aquesta càrrega ofensiva per a algunes víctimes i laudatoria i estimuladora del terrorisme que a ningú escapa. Les explicacions a posteriori no tenen capacitat per desvirtuar-les. No estan presents en el missatge que és percebut pels seus nombrosos receptors sense aquestes modulacions o disculpes addicionals. I això necessàriament era captat pel recurrent”, contesta l’alt tribunal.

“Certament en ocasions –afegeix la resolució– provar la innocència es converteix en una tasca impossible (probatio diabòlica) però no tant perquè el Tribunal imposa una càrrega desmesurada i improcedent, sinó perquè els fets apareixen amb tal evidència que es torna tasca hercúlea desmuntar-la. El delinqüent in fraganti ensopega amb un mur insorteable per convèncer de la seva suposada innocència al Tribunal. Però això és així no per una aplicació indeguda de les regles sobre la càrrega de la prova sinó per la mateixa forma d’aparició del succés. En delictes d’expressió en què el missatge, objectivament punible, ha quedat fixat, una vegada acceptada l’autoria, es complica evidentment la possibilitat d’eludir la condemna. Gens reprotxable ha de veure’s en això. Els fets han estat provats i certament des d’aquí es fa molt difícil trobar una disculpa raonable que sigui convincent”.

La sentència rebutja a més aplicar al cas el nou article 579 bis del Codi Penal, que permet una rebaixa de condemna a la vista de la gravetat dels fets, mig empleat i resultat produït. “No es donen els pressupostos per a semblant devaluació de la gravetat de conducta, a la vista de la pluralitat de missatges i la dualitat de modalitats típiques abastada”, és a dir, que hi ha missatges tant d’enaltiment del terrorisme com d’humiliació a les víctimes.

Humiliació a les víctimes, morfologia de delicte públic

En relació a les modalitats del delicte, el Suprem destaca que el d’enaltiment del terrorisme exigia publicitat, (“… per qualsevol mitjà d’expressió pública o difusió…”), i que no succeïa així amb el tipus d’humiliació a les víctimes (“… o la realització d’actes que comportin descredito, menyspreu o humiliació de les víctimes…”).
“Aquesta segona figura revesteix una naturalesa més privada: afecta directament a l’honor de les víctimes d’accions terroristes pel fet de ser-ho; encara que també sens dubte copeja sentiments de solidaritat de la comunitat que en tot delicte de terrorisme percep un atac a la convivència pacífica construïda entre tots”, explica la sentència.

Aquesta humiliació suposa una lesió a la seva dignitat humana, “violada amb el menyspreu que emana del comportament volgut, directa o indirectament, pel subjecte actiu. Amb aquesta configuració l’ofensa privada, aïllada a una sola persona, pot donar lloc al delicte que aquí es tipifica, sense perjudici que també pugui observar-se la seva concurrència en el cas d’una pluralitat d’afectats i que sociològica i criminològicament l’afectació tendeix a transcendir l’esfera individual repercutint en sentiments i valors col·lectius el que atorga a la infracció la morfologia de delicte públic a diferenciació del delicte d’injúries amb el qual guarda algun parentiu (les paraules “menyspreu” o “descrèdit” porten a la memòria l’art. 457 CP 1973 amb la seva clàssica definició d’injúries)”.

Font: Poder Judicial.